Alimentador RSS

Monthly Archives: Abril 2011

Que guanyi el millor (II)

Així doncs, havíem quedat que la figura mediàtica de Mourinho és controvertida. Té defensors acèrrims i enemics irreconciliables. I en tots dos grups existeix el dubte de si l’home és així o només ho fa veure. Aclarim-ho, doncs. Utilitzem les dades fiables que coneixem de la seva vida personal. Qui s’amaga darrera el personatge? Psicoanalitzem Mourinho, el gran desconegut.

JOSÉ MOURINHO: L’HOME

José Mário dos Santos Félix Mourinho neix el 26 de gener de 1963 a la ciutat portuguesa de Setúbal. Ho fa tres anys més tard que la seva única germana, Teresa Mourinho, en una família conservadora i ultracatòlica molt relacionada amb la dictadura feixista de Salazar que governa Portugal des de 1932 a 1974. El seu tiet és un home influent, propietari d’una gran fàbrica de sardines i promotor de la construcció de l’Estadi del Vitória de Setúbal. La seva mare és mestra de primària (amb el que això significa en una dictadura). Son pare, José Félix Mourinho, juga de porter a la primera divisió portuguesa. Sempre en equips modestos. Primer al Vitória de Setúbal, després a Os Belenenses. Fins i tot aconsegueix ser internacional una sola vegada amb la selecció portuguesa.

Amb la Revolució dels Clavells (1974), la família Mourinho cau en desgràcia. Setúbal escull un alcalde comunista, la fàbrica familiar és expropiada pels treballadors i els pares de José Mourinho es veuen obligats a traslladar-se a una nova casa. José Félix es retira del futbol amb 36 anys, casualitat o no, el mateix any que cau el règim feixista. Set anys més tard, el 1981, José Félix iniciaria la seva carrera com a entrenador al Río Ave.

El petit José Mourinho també vol ser futbolista. Es forma a les categories inferiors del Belenenses a l’època en que hi juga el seu pare. Debuta professionalment amb el Río Ave a l’època en que, curiosament, també hi entrena son pare. L’any següent, José Félix passa a ser entrenador d’Os Belenenses y José Mourinho fitxa pel mateix club. A cap dels dos Mourinho li van gaire bé les coses en aquesta etapa. José Félix es destituït a final de temporada i no tornaria a entrenar fins al 1994, onze anys després del seu pas per la banqueta de Belenenses. José Mourinho s’ha de buscar la vida al Grupo Desportivo Sesimbra, un club de tercera divisió de la seva Setúbal natal. Dues temporades més tard acabaria al Uniao Futebol Comércio e Indústria, club amateur on va finalitzar la seva carrera futbolística amb només 24 anys.

(LA SEGÜENT CONVERSA ÉS UNA DRAMATITZACIÓ. NO PRETÉN SER COMPLETAMENT FIDEL A LA REALITAT. ÉS MÉS AVIAT UNA RECREACIÓ LLIURE DEL QUE VA PASSAR… NO? NO COLA? D’ACORD, ME LA HE INVENTAT COMPLETAMENT. PERÒ A MI EM RESULTA VERSEMBLANT.)

Can Mourinho. Setúbal. 1973.

– JOSÉ FÉLIX: Fill meu, escolta’m bé perquè et donaré un consell de vida. Si vols arribar lluny al món del futbol has de tenir molt clares tres coses: 1) Has de desitjar-ho amb totes les teves forces i esforçar-te més que els altres. 2) Per arribar a professional la competència és dura, cal tenir sort i que et donin oportunitats. 3) El més difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Però si tens talent i treballes, ho aconseguiràs.

– MOURINHO JR.: Et prometo que ho recordaré sempre, pare. I amb l’ajuda de Déu, un dia et faré sentir orgullós de mi.

Can Mourinho. Setúbal. 1987.

– MOURINHO JR.: No ho entenc, pare. No sé que és el que ha sortit malament.

– JOSÉ FÉLIX: No et torturis, fill meu. El futbol és així.

– MOURINHO JR.: He fet tot el que em vas dir. M’he esforçat al màxim, ho he desitjat amb totes les meves forces…

– JOSÉ FÉLIX: Els partits duren 90 minuts. Sempre hi ha revenja.

– MOURINHO JR.: …he tingut oportunitats, tu em vas fer debutar a primera divisió…

– JOSÉ FÉLIX: No hi ha rival petit. Són 11 contra 11.

– MOURINHO JR.: …he treballat com el que més! Perquè no es reconeix el meu talent? Perquè? Perquè? Eh? Perquè???

– JOSÉ FÉLIX: …home… a veure…

– MOURINHO JR.: Perquè hi ha una mà negre! A que sí!

– JOSÉ FÉLIX: …Eh? Ah, sí… Segurament. Sinó no s’explica.

Un cop abandonat el somni de ser jugador professional de futbol, Mourinho va decidir que intentaria seguir els passos de son pare com a entrenador. Matilde, la seva mare, tenia menys fe en el seu futur com a tècnic i el va matricular a Empresarials. Però el jove José va abandonar els estudis el mateix dia que els va començar. Aleshores es va matricular a l’ISEF, que és com l’INEF d’aquí però amb un millor equipament de tovalloles.

Ja com a mestre d’educació física va passar per la clàssica humiliació de sentir-se el marginat del claustre de professors a diverses escoles. Mentrestant, amb el temps lliure, anava fent cursos d’entrenador de les federacions anglesa i escocesa. Quan ja no va poder suportar ni un dia més envoltat de nens gordus que no saben saltar al potro i de petits dimonis que et prenen pel pito del sereno però no els hi pots pegar, va deixar la docència.

A principis dels anys 90 José Mourinho s’incorpora com a entrenador a les categories inferiors del Vitória de Setúbal on, un cop més, el seu pare hi té una gran influència. De fet, José Félix entrenaria a aquest equip en dues etapes durant la dècada. A la tendre edat de 27 anys, José Mourinho es decideix per fi a sortir de sota l’ala de son pare i accepta el càrrec d’entrenador assistent de l’Estrela Amadora a les ordres de Jesualdo Ferreira. Va durar poc. L’any següent seria assistent a l’Ovarense. I aleshores li arriba l’oferta que canviaria la seva vida per sempre.

Bobby Robson acabava de fitxar per l’Sporting de Lisboa i va demanar un traductor que hi entengués ni que fos una mica de futbol per comunicar-se amb la plantilla. José Mourinho dominava l’anglès pels seus estudis a Anglaterra i Escòcia, així que s’hi va tirar de cap. No hi ha dues persones més diferents que Bobby Robson i José Mourinho en quant a simpatia i educació però, ves a saber com, es van fer amics.

Sempre com a traductor, Robson es va endur Mourinho a l’Oporto i més tard al Barça. En realitat Josep Lluïs Nyunyes volia fitxar Van Gaal, que tenia un any més de contracte amb l’Ajax. Però és que esperant una temporada més venia GRATISSSS. Bobby Robson havia de ser un entrenador pont, i de fet ho va ser, però un cop a Barcelona en Mourinho va veure la mamella de prop i s’hi va enganxar com una sangonera afamada a la vena del front de la María Patiño.

Bobby Robson marxava del Barça, però l’amic José es quedava com a ajudant de Louis Van Gaal. L’holandès, i això sí que té més sentit, va detectar que el lado oscuro era poderós en Mourinho i li va anar donant cada vegada més responsabilitat. De traductor a ajudant, d’ajudant a segon entrenador i al final fins i tot li va donar la possibilitat de foguejar-se com a tècnic dirigint entrenaments i alguns partits del primer equip. De fet, poca gent sap que el primer títol del palmarès de José Mourinho com a entrenador el va guanyar amb el Barça i és la Copa Catalunya de l’any 2000.

Hom podria concloure que sense Van Gaal no existiria el Mourinho que coneixem avui en dia. Sense Van Gaal, Mourinho podria ser Charly Reixach o ara mateix t’estaria esperant al gimnàs per ensenyar-te a ballar la Batuka. Però si la meva iaia tingués bigoti també seria clavadeta a Joseph Fritzl i no és el cas. El cas és que quan Mourinho era a punt d’acceptar una oferta per anar de segon al Benfica va ser Van Gaal qui li va aconsellar: “No hi vagis. Digues que si busquen un entrenador hi vas, però si volen un ajudant et quedes”. I que quan l’afició culer reclamava la destitució de Van Gaal Mourinho va dir als micròfons de TV3 que “no solo me parece una barbaridad, sino que es una locura”.  I que al final els van fotre fora. I que Louis Van Gaal ja ho té superat però José Mourinho no. La resta ja la coneixeu?

Perquè? Per que Louis Van Gaal no ha hagut d’empassar tanta merda i no és una persona ressentida. No ha patit l’estigma de ser membre d’una família fatxa en una ciutat obrera. No ha sigut el futbolista al que els companys d’equip miraven amb recel per ser el fill de l’entrenador. No se sent un fracassat per haver fallat a les expectatives del pare com a esportista i de la mare com a estudiant. Ningú s’ha burlat d’ell per ser un traductor que se sent entrenador. I, sobretot, no arrossega un complex d’inferioritat que l’ha portat a auto-denominar-se The Special One, a obsessionar-se amb el seu palmarès i a necessitar constantment ser el centre d’atenció d’allà on posa els peus.

O això, o és un malparit. Una de dues.

Anuncis

Que guanyi el millor (I)

José Mouriho. L’home. El personatge. Als seus defensors els agrada alimentar la teoria que interpreta un personatge. Com si aquesta fos l’única manera de justificar públicament la passió que senten cap a la seva figura megalòmana. Diu la llegenda que tota aquesta negativitat, egocentrisme i maledicència és una impostura. Segons la llegenda, que el mateix Mourinho s’ha encarregat de fomentar, existeix una distància sideral entre l’home públic i la persona que s’hi amaga al darrera. A l’àmbit privat José Mourinho seria una bellíssima persona, propera, de valors morals inqüestionables, un cristià fervorós, amantíssim espòs i pare modèlic. Jo tinc una altre hipòtesi. Potser més enrevessada.

JOSÉ MOURINHO: EL PERSONATGE

Fins ara, tot intent de redimir el comportament de Mourinho es basa en actes de fe. El seu costat fosc, a la vista de tothom, és una brillant estratègia del portuguès construïda sobre una capacitat actoral sobrehumana. La versió beatífica, en canvi, roman oculta als ulls dels simples mortals, protegida per un cercle de confiança al que només poden accedir uns pocs escollits. Digues-li família, digues-li vestuari, digues-li grup selectiu d’amistats. En certa manera, afirmar que es coneix la veritable personalitat de José Mourinho és accedir a un grau més profund de coneixement que els altres ni tan sols poden intuir. Mourinho t’escull, i si estàs fora d’aquesta elit quedes invalidat per donar una opinió. No està gens malament, eh?

Us imagineu que tots féssim el mateix? Viuríem en societats (parafrasejant al mestre) “sense hipocresia”, on està permès esclafar als altres en benefici propi sense por a ser jutjats. Sempre i quan reservem les nostres millors qualitats per a la tribu.

– Així doncs, és veritat que li va punxar les rodes de la bicicleta?

– És que la seva bici és més bona.

– Però ho va fer o no?

– Si tingués una bici millor no m’hauria vist obligat a fer-ho.

– Doncs l’hauré de penalitzar.

– Sempre igual! Així no hi ha manera de competir en igualtat!

– Si vol guanyar entreni més que els altres.

– On ho diu que per guanyar sigui obligatori estar en millor forma que els demés? Ho diu vostè.

– Però home… Que no ho veu que és trampa?

– A vostè el que li passa és que li cau millor l’altre corredor. Per això cada vegada que li punxo les rodes em desqualifica.

– S’han de respectar unes normes.

– Doncs a mi aquestes normes em fan fàstic. Jo vull guanyar i vostè no em deixa.

– Potser s’hauria de replantejar si la seva manera de guanyar és la millor en comptes de queixar-se tant.

– Jo no em queixo! Dic la veritat. Vostè és corrupte.

– Una paraula més i a sobre li poso una multa!

– Ahà! Ho veu com em té mania? Corrupte!

– I vostè un mal educat!

– Eh, eh! No es passi, que jo ajudo al meu fill a fer els deures cada tarda i la meva dona no ha passat un dia sense orgasme des de 1986!

(Continuarà…)