Alimentador RSS

Monthly Archives: Juny 2011

Apàtrida

Jo no vaig néixer independentista. Ho vaig anar trobant jo solet. Res apuntava a que aquesta hagués de ser la meva elecció. Abans que ma germana i jo trepitgéssim aquest món els meus pares parlaven entre ells en castellà. De fet, els recordo mantenint aquest costum fins ben entrada la dècada dels 90. La meva vida ha transcorregut en la seva pràctica totalitat a La Verneda, un barri obrer de classe mitjana baixa al nord de Barcelona. Anar a petar a La Verneda implica moltes coses, bones i dolentes, però sobretot et permet viure en primera persona la Catalunya real de la que tant parlen els polítics espanyolistes. No sóc cap burgès ni he crescut en una bombolla de puresa cultural. M’he hagut d’empassar molts matins de dissabte amb ‘sevillanas’ i ‘flamenco’ de fons. Em vaig educar en una escola concertada on les classes es feien en català però l’idioma del pati era el xarnego. Jo jugava a futbol i un lleonès m’ensenyava a ‘pegar con el empeine’, demanava la ‘pelota’ i protestava ‘al arbi’. Quan ens volien atracar els gitanos de La Mina els meus amics i jo ens escapàvem ‘por patas’. I quan una noia m’agradava, si reunia el valor suficient, li ‘pedía rollo’. Tot i així sempre m’he sentit català.

El meu sentiment de pertinença a la cultura catalana sempre ha anat més enllà de l’idioma i les tradicions. No he militat ni milito a cap partit polític i francament me la sua si prohibeixen els toros. No ballo sardanes, no faig castells i no he estat mai apuntat a un cau excursionista. M’ho passo millor a la Patum de Berga que a la Feria de Abril de Barcelona. No sé perquè, però em passa. He gaudit més de TV3 que de qualsevol altre cadena de TV estatal. I no m’he esforçat perquè fos així. Per a mi el catalanisme ha sigut sempre una manera de fer i d’interpretar la realitat, de posar-me de part dels que veuen el món com jo. El fet diferencial li deien. Teníem un oasi català al Parlament mentre a Espanya els polítics es treien els ulls, teníem una societat més tolerant, més emprenedora i més moderna que els nostres veïns del sud. Teníem, sobretot, una mena de miracle de cohesió social que no era perfecte però funcionava. I jo tenia l’esperança que potser algun dia aconseguiríem aïllar aquest microclima i crear un estat propi.

Estava convençut de que els polítics catalans ho farien millor que els espanyols, de que entre nosaltres ens entendríem molt millor. Creia fermament que compartir el pes de les decisions amb una societat que avançava a un pas molt més lent que la nostra ens impedia realitzar-nos com a país i ser tot el que podíem ser. Imaginava que nosaltres administraríem millor els nostres impostos per crear una societat més justa i avançada. Salivava amb el nostre potencial i creia que la resta de l’Estat espanyol era una rèmora. Però tot això ja no ho penso. Sabeu perquè? Per que ja no puc diferenciar la societat catalana de l’espanyola. Fenòmens com el 15M em fan adonar que ja no queda res d’aquell fet diferencial. Lenta però progressivament hi ha una Espanya una mica menys casposa i una Catalunya que cada cop ho és més acostant postures. Ara que ja queda massa lluny el franquisme s’imposa un espanyolisme light sibil.linament colonial i un catalanisme de barraqueta amb el que cada cop em sento menys identificat. És el catalanisme de que orgullós em sento de que Els Manel siguin líders de vendes, de la selecció espanyola amb 7 catalans i que macos són els anuncis d’Estrella Damm. Trist, molt trist.

Parlem clar, la independència de Catalunya és una batalla perduda. Enyoro la llibertat d’un país que ja no existeix. Suposo que això em converteix en un apàtrida.

Anuncis