Alimentador RSS

Category Archives: Literades

Oral Bé

El primer que s’ha de fer és humitejar la punta. Te’l pots ficar directament a la boca però no ho recomano. Comença poc a poc i amb suavitat. No siguis impacient. Anar de cara a barraca és un error. Per a fer-ho bé hi has de dedicar uns 10 minuts com a mínim. No sempre és possible, especialment quan ho facis en llocs públics, però si disposes d’un espai tancat sigues generosa amb l’esforç. Al principi potser se’t farà una mica pesat i mecànic però amb el temps aprendràs a gaudir-ho. De fet, més val que t’agradi perquè ho hauràs de fer molts cops a la teva vida. Juga amb ell i fes-lo anar d’un cantó a l’altre de la boca, sense treure’l. No et deixis ni un racó. Belluga la llengua segons convingui. Assaboreix-lo. A mida que avances el gust es va fent més intens però t’hi acostumes. T’ho dic jo que les he tastat de totes menes. Algunes tenen un sabor realment agradable i altres no tant.

Ara és el moment d’aprofundir. Obre la boca de bat a bat per a fer espai. És important que arribis fins al fons. Aquest és el detall que et diferenciarà de la resta i determinarà si ets realment bona o et quedes en mediocre. Relaxa la llengua i deixa que llisqui fins la campaneta. Es pot aconseguir fins i tot amb els més curts i peluts però ajuda que siguin llargs i amb poc pèl. No tinguis por de l’arcada. És normal, sobretot les primeres vegades. Quan aprenguis a relaxar-te completament ja no et passarà. També és normal si al treure’l arrossega una mica de moc en forma de fils. Que no et faci vergonya ni fàstic. Tindràs els ulls humits i estaràs una mica desencaixada però l’esforç haurà valgut la pena.

Ja s’acosta el moment d’acabar. Estreny una mica els llavis i accelera el ritme. La fricció ha de ser ràpida i forta just abans del final. Agafa’l ben ferm i sacseja’l. És millor si el que es belluga és la mà en comptes del cap. Tanca els ulls si t’ajuda. I arribats a aquest punt és un autèntic espectacle. Digne de veure’s. Un espectacle grotesc, si vols. Amb tot aquest líquid espès i blanquinós vessant pels llavis i relliscant per la barbeta barrejat amb saliva i moc. N’hi ha que s’ho empassen, jo prefereixo escopir-ho. En qualsevol cas, no t’aturis fins que no la deixis completament neta. Després t’esbaldeixes la boca amb una mica d’aigua i t’asseques amb una tovallola. No t’oblidis de netejar-lo a ell, que no es netejarà sol i l’has de deixar llest per a la propera.

I això és tot, filla meva, així és com t’has de rentar les dents.

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Jackpot

Nota de l’autor: La següent narració està basada en fets reals. Els noms i les localitzacions han sigut modificats per a que no se m’enfadi ningú o, en el seu defecte, que se m’enfadi poc.

En fa 30 a l’agost. No és que sigui especialment lleig però encara és verge. En contra li juga haver nascut a Cangas del Narcea. El seu és un petit municipi de poc més de sis mil habitants al sud-oest del Principat d’Astúries amb una població envellida i agrària, formada bàsicament per carboners i pagesos. Els joves no s’hi queden massa temps. Tot i això, al poble tampoc és habitual que hi hagi homes verges. Però en Rómulo ha sigut massa conservador per anar de putes, massa aturadet per a embolics d’una sola nit i massa covard per declarar-se a les dones que ha cobejat en secret. Afortunadament, internet existeix.

Ara fa tres anys que en Rómulo xateja amb una noia barcelonina. Ja s’han vist despullats a través de la càmera web i han fet cibersexe. Mil dies de conversa regular són més que suficients per adonar-se que no tenen res a veure. Ella és dissenyadora gràfica i canta en un grup de punk rock. Ell se’n cuida dels animals a una granja ecològica i l’única cosa que sap tocar és la simbomba. Malgrat tot han decidit trobar-se.

Ho havien parlat molts cops però en Rómulo no es decidia a viatjar i des de bon principi va quedar clar que li tocaria viatjar a ell. Ara és diferent. Per primer cop a la vida ha tingut l’oportunitat de portar una relació al ritme que el fa sentir-se còmode i vol donar el pas. Mentiria si digués que no el fa posar nerviós però està decidit a arriscar-se. Ha comprat el bitllet de tren i ha fet una reserva d’hotel pel cap de setmana. No és un cap de setmana qualsevol. Fins i tot li ha confessat a la noia que està il.lusionat amb que el seu regal d’aniversari sigui arrencar-se per fi l’estigma de la virginitat.

La nit del dijous en Rómulo espera neguitós a que ella es connecti per comunicar-li a quina hora surt i arriba el seu tren. Barcelona li sembla un gran monstre i vol assegurar-se que el passaran a recollir per no haver d’enfrontar-s’hi tot sol. Per moltes frases tranquil·litzadores que li ha dit, no hi ha manera humana de que un asturià de poble es convenci de que Barcelona no és un territori hostil. Quan per fi apareix el seu nom al monitor i la saluda de seguida se n’adona que alguna cosa falla. La conversa avança molt més lacònica del que és habitual i cinc minuts més tard esclata la bomba.

Durant tot el matí de divendres, amb ulleres de no haver descansat gens, en Rómulo es repeteix mentalment totes aquelles frases que el seu orgull no li va deixar teclejar. Frases de súplica, de ràbia i d’odi. Sobretot d’odi. El que més rancúnia li genera no és que la noia es fes enrere a l’últim moment ni que la culpa la tingui un altre home que ha conegut fa una setmana. El fet més dolorós va ser quan es va oferir a compensar-lo fent-se càrrec de la reserva d’hotel perquè no l’hagués de pagar. Es tortura i es corseca per haver-ho acceptat. Cada cop que se la imagina a l’habitació d’hotel que ell havia escollit amb infinita cura cardant durant dos dies amb un home sense cara es vol morir. Millor dit, vol matar. Se sent com un jugador d’escurabutxaques que després de llençar monedes a la màquina durant hores comprova com l’últim que entra al bar s’emporta el jackpot amb el canvi del tallat.

Al vagó de tren en Rómulo procura fer cara de no res. Té por que algun desconegut creui la mirada amb ell i d’alguna manera endevini les motivacions del seu viatge. Si això passés es moriria de vergonya. Per això no aparta els ulls de la finestra i repassa mentalment com ha arribat fins aquí. Primer volia retornar els bitllets de tren però mentre feia la gestió a la web i descobria les despeses per cancel.lació va adonar-se que amb la discussió del dia anterior ni tan sols havia pogut explicar-li a ella que ja els havia comprat. Li va semblar injust. Després va sospesar la possibilitat d’enviar-li un correu per retreure-li i fer-la sentir culpable. Afegint més coses a la llista de greuges va recordar que ja havia demanat festa a la feina (els animals no deixen de menjar perquè sigui agost) i com de dur se li faria passar el cap de setmana tot sol tancat a casa per no haver de donar explicacions a la granja. Més tard ja no podia treure’s del cap la idea viatjar de totes maneres. I finalment, l’únic motiu que se li acudia per anar a Barcelona era la venjança. Al cap i a la fi, tot i que és una ciutat gran i desconeix l’adreça de la noia tenia molt clar on trobar-la aquell cap de setmana.