A vosaltres no us passa que la gent amb sort us fa ràbia? A mi sí. Sóc un envejós de merda. Em comparo amb tothom. Sóc tan competitiu que de ben petit em vaig sotmetre a un estricte règim de bollycaos i pell de pollastre perquè a la meva germana gran li estaven sortint els pits abans que jo. Cada cop que sento la típica història de “vaig anar a acompanyar un amic al càsting d’El Semáforo per fer la broma però em van agafar a mi i aquí em teniu, bevent un Macallan de 1926 en un gerro de la dinastia Ming amb un Rothko de sotacopa” em poso de molt mala llet. Per això m’he apuntat a classes de Gospel. Sí, ja ho sé, així d’entrada sembla la típica activitat per a divorciats que quarantegen. Però segons el meu punt de vista la clau de l’èxit radica en no descartar mai l’improbable.
Ja m’ho estic imaginant. El primer dia esbrinaré que la resta de companys del cor son una colla de matats i quan la directora em senti cantar quedarà esmaperduda. Jo actuaré com si no me n’adonés que sóc infinitament superior als altres, amb una falsa modèstia que farà fredat. De seguida em convertiré en el solista com la Lauryn Hill a Sister Act 2. A partir d’aquí, és qüestió de poques setmanes que un dels molts caçatalents que freqüenten la Xarxa Gospel de Catalunya a la recerca dels nous Manel m’ofereixi un milionari contracte discogràfic. Només gravaré un àlbum d’estudi amb ells, perquè al final de la primera gira mundial em sentiré coaccionat en la meva evolució creativa i trencaré el contracte.
El següent pas que faré serà publicar la meva música gratuïtament en descàrrega directa a través d’internet. La gent m’adorarà per ser tan guai. Trauran diners d’on sigui per a fer-me donacions voluntàries. Tot i així em caldrà promoció si vull fer-me ric. Organitzaré un concurs de participació que doni la imatge que sóc una persona molt normal i del carrer com la resta de mediocres. Encara no ho tinc decidit, però el més probable és que sigui un concert sorpresa a casa d’un fan que inclogui un armari, una mascota i menjar untable. Un escàndol sexual em proporcionarà la publicitat que necessito per acabar d’enlairar, encara que en realitat em passi les nits tancat a casa llegint a Tolstoi.
Sigui com sigui, la història és que acabaré vivint a Miami i em posaré a pintar. És molt important pintar si vols traspassar la línia que separa un cantant d’un artista. A les entrevistes només parlaré d’això, del meu art, encara que no interessi una merda a ningú. Ha de donar la impressió que se me n’ha anat completament la olla. Em crearé un compte de Twitter i contractaré un negre que no hi deixi d’escriure barbaritats en un to pompós i transcendent. Tard o d’hora també m’hauré d’embolicar amb una cantant o actriu mig hispana que estigui de bon veure. Però de dubtós talent, que no em faci ombra i desperti l’opinió generalitzada que suporta la meva excentricitat perquè estic colgat de pasta. Una nit ens barallarem escandalosament i li tocaré la cara. Al matí següent tot l’internet anirà ple de les meves fotografies del perfil policial, despentinat i amb ulls de boig. Serà en aquest precís moment que ja podré dir que he triomfat.
I tot això perquè em vaig atrevir a perseguir els meus somnis. Així de fàcil. Ara només em falta aprendre a cantar, que ho faig fatal.
R3SADIR 