Oral Bé

El primer que s’ha de fer és humitejar la punta. Te’l pots ficar directament a la boca però no ho recomano. Comença poc a poc i amb suavitat. No siguis impacient. Anar de cara a barraca és un error. Per a fer-ho bé hi has de dedicar uns 10 minuts com a mínim. No sempre és possible, especialment quan ho facis en llocs públics, però si disposes d’un espai tancat sigues generosa amb l’esforç. Al principi potser se’t farà una mica pesat i mecànic però amb el temps aprendràs a gaudir-ho. De fet, més val que t’agradi perquè ho hauràs de fer molts cops a la teva vida. Juga amb ell i fes-lo anar d’un cantó a l’altre de la boca, sense treure’l. No et deixis ni un racó. Belluga la llengua segons convingui. Assaboreix-lo. A mida que avances el gust es va fent més intens però t’hi acostumes. T’ho dic jo que les he tastat de totes menes. Algunes tenen un sabor realment agradable i altres no tant.

Ara és el moment d’aprofundir. Obre la boca de bat a bat per a fer espai. És important que arribis fins al fons. Aquest és el detall que et diferenciarà de la resta i determinarà si ets realment bona o et quedes en mediocre. Relaxa la llengua i deixa que llisqui fins la campaneta. Es pot aconseguir fins i tot amb els més curts i peluts però ajuda que siguin llargs i amb poc pèl. No tinguis por de l’arcada. És normal, sobretot les primeres vegades. Quan aprenguis a relaxar-te completament ja no et passarà. També és normal si al treure’l arrossega una mica de moc en forma de fils. Que no et faci vergonya ni fàstic. Tindràs els ulls humits i estaràs una mica desencaixada però l’esforç haurà valgut la pena.

Ja s’acosta el moment d’acabar. Estreny una mica els llavis i accelera el ritme. La fricció ha de ser ràpida i forta just abans del final. Agafa’l ben ferm i sacseja’l. És millor si el que es belluga és la mà en comptes del cap. Tanca els ulls si t’ajuda. I arribats a aquest punt és un autèntic espectacle. Digne de veure’s. Un espectacle grotesc, si vols. Amb tot aquest líquid espès i blanquinós vessant pels llavis i relliscant per la barbeta barrejat amb saliva i moc. N’hi ha que s’ho empassen, jo prefereixo escopir-ho. En qualsevol cas, no t’aturis fins que no la deixis completament neta. Després t’esbaldeixes la boca amb una mica d’aigua i t’asseques amb una tovallola. No t’oblidis de netejar-lo a ell, que no es netejarà sol i l’has de deixar llest per a la propera.

I això és tot, filla meva, així és com t’has de rentar les dents.

 

 

 

 

 

 

 

Jackpot

Nota de l’autor: La següent narració està basada en fets reals. Els noms i les localitzacions han sigut modificats per a que no se m’enfadi ningú o, en el seu defecte, que se m’enfadi poc.

En fa 30 a l’agost. No és que sigui especialment lleig però encara és verge. En contra li juga haver nascut a Cangas del Narcea. El seu és un petit municipi de poc més de sis mil habitants al sud-oest del Principat d’Astúries amb una població envellida i agrària, formada bàsicament per carboners i pagesos. Els joves no s’hi queden massa temps. Tot i això, al poble tampoc és habitual que hi hagi homes verges. Però en Rómulo ha sigut massa conservador per anar de putes, massa aturadet per a embolics d’una sola nit i massa covard per declarar-se a les dones que ha cobejat en secret. Afortunadament, internet existeix.

Ara fa tres anys que en Rómulo xateja amb una noia barcelonina. Ja s’han vist despullats a través de la càmera web i han fet cibersexe. Mil dies de conversa regular són més que suficients per adonar-se que no tenen res a veure. Ella és dissenyadora gràfica i canta en un grup de punk rock. Ell se’n cuida dels animals a una granja ecològica i l’única cosa que sap tocar és la simbomba. Malgrat tot han decidit trobar-se.

Ho havien parlat molts cops però en Rómulo no es decidia a viatjar i des de bon principi va quedar clar que li tocaria viatjar a ell. Ara és diferent. Per primer cop a la vida ha tingut l’oportunitat de portar una relació al ritme que el fa sentir-se còmode i vol donar el pas. Mentiria si digués que no el fa posar nerviós però està decidit a arriscar-se. Ha comprat el bitllet de tren i ha fet una reserva d’hotel pel cap de setmana. No és un cap de setmana qualsevol. Fins i tot li ha confessat a la noia que està il.lusionat amb que el seu regal d’aniversari sigui arrencar-se per fi l’estigma de la virginitat.

La nit del dijous en Rómulo espera neguitós a que ella es connecti per comunicar-li a quina hora surt i arriba el seu tren. Barcelona li sembla un gran monstre i vol assegurar-se que el passaran a recollir per no haver d’enfrontar-s’hi tot sol. Per moltes frases tranquil·litzadores que li ha dit, no hi ha manera humana de que un asturià de poble es convenci de que Barcelona no és un territori hostil. Quan per fi apareix el seu nom al monitor i la saluda de seguida se n’adona que alguna cosa falla. La conversa avança molt més lacònica del que és habitual i cinc minuts més tard esclata la bomba.

Durant tot el matí de divendres, amb ulleres de no haver descansat gens, en Rómulo es repeteix mentalment totes aquelles frases que el seu orgull no li va deixar teclejar. Frases de súplica, de ràbia i d’odi. Sobretot d’odi. El que més rancúnia li genera no és que la noia es fes enrere a l’últim moment ni que la culpa la tingui un altre home que ha conegut fa una setmana. El fet més dolorós va ser quan es va oferir a compensar-lo fent-se càrrec de la reserva d’hotel perquè no l’hagués de pagar. Es tortura i es corseca per haver-ho acceptat. Cada cop que se la imagina a l’habitació d’hotel que ell havia escollit amb infinita cura cardant durant dos dies amb un home sense cara es vol morir. Millor dit, vol matar. Se sent com un jugador d’escurabutxaques que després de llençar monedes a la màquina durant hores comprova com l’últim que entra al bar s’emporta el jackpot amb el canvi del tallat.

Al vagó de tren en Rómulo procura fer cara de no res. Té por que algun desconegut creui la mirada amb ell i d’alguna manera endevini les motivacions del seu viatge. Si això passés es moriria de vergonya. Per això no aparta els ulls de la finestra i repassa mentalment com ha arribat fins aquí. Primer volia retornar els bitllets de tren però mentre feia la gestió a la web i descobria les despeses per cancel.lació va adonar-se que amb la discussió del dia anterior ni tan sols havia pogut explicar-li a ella que ja els havia comprat. Li va semblar injust. Després va sospesar la possibilitat d’enviar-li un correu per retreure-li i fer-la sentir culpable. Afegint més coses a la llista de greuges va recordar que ja havia demanat festa a la feina (els animals no deixen de menjar perquè sigui agost) i com de dur se li faria passar el cap de setmana tot sol tancat a casa per no haver de donar explicacions a la granja. Més tard ja no podia treure’s del cap la idea viatjar de totes maneres. I finalment, l’únic motiu que se li acudia per anar a Barcelona era la venjança. Al cap i a la fi, tot i que és una ciutat gran i desconeix l’adreça de la noia tenia molt clar on trobar-la aquell cap de setmana.

Apàtrida

Jo no vaig néixer independentista. Ho vaig anar trobant jo solet. Res apuntava a que aquesta hagués de ser la meva elecció. Abans que ma germana i jo trepitgéssim aquest món els meus pares parlaven entre ells en castellà. De fet, els recordo mantenint aquest costum fins ben entrada la dècada dels 90. La meva vida ha transcorregut en la seva pràctica totalitat a La Verneda, un barri obrer de classe mitjana baixa al nord de Barcelona. Anar a petar a La Verneda implica moltes coses, bones i dolentes, però sobretot et permet viure en primera persona la Catalunya real de la que tant parlen els polítics espanyolistes. No sóc cap burgès ni he crescut en una bombolla de puresa cultural. M’he hagut d’empassar molts matins de dissabte amb ‘sevillanas’ i ‘flamenco’ de fons. Em vaig educar en una escola concertada on les classes es feien en català però l’idioma del pati era el xarnego. Jo jugava a futbol i un lleonès m’ensenyava a ‘pegar con el empeine’, demanava la ‘pelota’ i protestava ‘al arbi’. Quan ens volien atracar els gitanos de La Mina els meus amics i jo ens escapàvem ‘por patas’. I quan una noia m’agradava, si reunia el valor suficient, li ‘pedía rollo’. Tot i així sempre m’he sentit català.

El meu sentiment de pertinença a la cultura catalana sempre ha anat més enllà de l’idioma i les tradicions. No he militat ni milito a cap partit polític i francament me la sua si prohibeixen els toros. No ballo sardanes, no faig castells i no he estat mai apuntat a un cau excursionista. M’ho passo millor a la Patum de Berga que a la Feria de Abril de Barcelona. No sé perquè, però em passa. He gaudit més de TV3 que de qualsevol altre cadena de TV estatal. I no m’he esforçat perquè fos així. Per a mi el catalanisme ha sigut sempre una manera de fer i d’interpretar la realitat, de posar-me de part dels que veuen el món com jo. El fet diferencial li deien. Teníem un oasi català al Parlament mentre a Espanya els polítics es treien els ulls, teníem una societat més tolerant, més emprenedora i més moderna que els nostres veïns del sud. Teníem, sobretot, una mena de miracle de cohesió social que no era perfecte però funcionava. I jo tenia l’esperança que potser algun dia aconseguiríem aïllar aquest microclima i crear un estat propi.

Estava convençut de que els polítics catalans ho farien millor que els espanyols, de que entre nosaltres ens entendríem molt millor. Creia fermament que compartir el pes de les decisions amb una societat que avançava a un pas molt més lent que la nostra ens impedia realitzar-nos com a país i ser tot el que podíem ser. Imaginava que nosaltres administraríem millor els nostres impostos per crear una societat més justa i avançada. Salivava amb el nostre potencial i creia que la resta de l’Estat espanyol era una rèmora. Però tot això ja no ho penso. Sabeu perquè? Per que ja no puc diferenciar la societat catalana de l’espanyola. Fenòmens com el 15M em fan adonar que ja no queda res d’aquell fet diferencial. Lenta però progressivament hi ha una Espanya una mica menys casposa i una Catalunya que cada cop ho és més acostant postures. Ara que ja queda massa lluny el franquisme s’imposa un espanyolisme light sibil.linament colonial i un catalanisme de barraqueta amb el que cada cop em sento menys identificat. És el catalanisme de que orgullós em sento de que Els Manel siguin líders de vendes, de la selecció espanyola amb 7 catalans i que macos són els anuncis d’Estrella Damm. Trist, molt trist.

Parlem clar, la independència de Catalunya és una batalla perduda. Enyoro la llibertat d’un país que ja no existeix. Suposo que això em converteix en un apàtrida.

La por a somiar

A vosaltres no us passa que la gent amb sort us fa ràbia? A mi sí. Sóc un envejós de merda. Em comparo amb tothom. Sóc tan competitiu que de ben petit em vaig sotmetre a un estricte règim de bollycaos i pell de pollastre perquè a la meva germana gran li estaven sortint els pits abans que jo. Cada cop que sento la típica història de “vaig anar a acompanyar un amic al càsting d’El Semáforo per fer la broma però em van agafar a mi i aquí em teniu, bevent un Macallan de 1926 en un gerro de la dinastia Ming amb un Rothko de sotacopa” em poso de molt mala llet. Per això m’he apuntat a classes de Gospel. Sí, ja ho sé, així d’entrada sembla la típica activitat per a divorciats que quarantegen. Però segons el meu punt de vista la clau de l’èxit radica en no descartar mai l’improbable.

Ja m’ho estic imaginant. El primer dia esbrinaré que la resta de companys del cor son una colla de matats i quan la directora em senti cantar quedarà esmaperduda. Jo actuaré com si no me n’adonés que sóc infinitament superior als altres, amb una falsa modèstia que farà fredat. De seguida em convertiré en el solista com la Lauryn Hill a Sister Act 2. A partir d’aquí, és qüestió de poques setmanes que un dels molts caçatalents que freqüenten la Xarxa Gospel de Catalunya a la recerca dels nous Manel m’ofereixi un milionari contracte discogràfic. Només gravaré un àlbum d’estudi amb ells, perquè al final de la primera gira mundial em sentiré coaccionat en la meva evolució creativa i trencaré el contracte.

El següent pas que faré serà publicar la meva música gratuïtament en descàrrega directa a través d’internet. La gent m’adorarà per ser tan guai. Trauran diners d’on sigui per a fer-me donacions voluntàries. Tot i així em caldrà promoció si vull fer-me ric. Organitzaré un concurs de participació que doni la imatge que sóc una persona molt normal i del carrer com la resta de mediocres. Encara no ho tinc decidit, però el més probable és que sigui un concert sorpresa a casa d’un fan que inclogui un armari, una mascota i menjar untable. Un escàndol sexual em proporcionarà la publicitat que necessito per acabar d’enlairar, encara que en realitat em passi les nits tancat a casa llegint a Tolstoi.

Sigui com sigui, la història és que acabaré vivint a Miami i em posaré a pintar. És molt important pintar si vols traspassar la línia que separa un cantant d’un artista. A les entrevistes només parlaré d’això, del meu art, encara que no interessi una merda a ningú. Ha de donar la impressió que se me n’ha anat completament la olla. Em crearé un compte de Twitter i contractaré un negre que no hi deixi d’escriure barbaritats en un to pompós i transcendent. Tard o d’hora també m’hauré d’embolicar amb una cantant o actriu mig hispana que estigui de bon veure. Però de dubtós talent, que no em faci ombra i desperti l’opinió generalitzada que suporta la meva excentricitat perquè estic colgat de pasta. Una nit ens barallarem escandalosament i li tocaré la cara. Al matí següent tot l’internet anirà ple de les meves fotografies del perfil policial, despentinat i amb ulls de boig. Serà en aquest precís moment que ja podré dir que he triomfat.

I tot això perquè em vaig atrevir a perseguir els meus somnis. Així de fàcil. Ara només em falta aprendre a cantar, que ho faig fatal.

Un tweet al dia fa alegria (VIII)

Florentino, esta situación no puede prolongarse. Es un secreto a voces que él te pega. Queremos ayudarte, pero tienes que denunciar tú.

By mort

Un tweet al dia fa alegria (VII)

García Albiol gana en Badalona

Aquest estiu es notara molt la victoria del PP a Badalona. Les platjes estaran buides. A veure qui es el guapo que es vol posar moreno ara.

By Boncopdefail (aka Markutis)

Spanish Revolution

Es fan pancartes, lemes revolucionaris i eslògans impactants. Provoca l’admiració dels camarades pel teu activisme! Els nostres textos passen els més rigorosos controls de qualitat per resultar enginyosos i combatius. Totes les nostres pancartes són dignes de Retweet!

Reclama drets bàsics inalienables a l’espècie humana com l’accés a una connexió 3G de banda ampla. Exigeix ajudes per a tothom i no preguntis com. Proclama l’abolició d’institucions que desconeixes. Vitupera el mercat laboral i reivindica el sou digne que es mereix tot llicenciat en Belles Arts o Filologia Eslava.

Sigues l’enveja de la mani! Atrau tots els flaixos de periodistes i curiosos amb un missatge tan tangencial que ningú s’atrevirà a estar-hi en desacord. Tens tres models a escollir:

1) Echameargo Casual: Fes volar la imaginació dels que et veuen passar. Dóna la impressió que al despertar la teva consciència no vas tardar ni cinc minuts en fer una pancarta i sortir de casa cap a la revolució. Cartró arrugat i faltes d’ortografia de sèrie. El missatge és el de menys, el que importa és semblar espontani.

2) Wiki-Wiki Pantoner:  Eslògans de qualitat en totes les mides: DIN A4, pamflet, ‘octavilla’ i cartolina. Tunning de logos i tipografies de fantasia amb un toc geek que farà les delícies dels cyberactivistes. Descomptes imbatibles en l’ús del símbol del dolar i l’euro per substituir lletres normals.

3) Mural de les lamentacions: Un dibuix sempre millora el resultat final. Caricatures, acudits gràfics i pintura rupestre de simbologia llibertària. Demostra que la teva sensibilitat artística és només comparable a la teva consciència social.

I no t’amoïnis pel contingut! A Spanish Revolution sabem com fer que et mullis sense esquitxar-te d’ideologia. Per alguna cosa som els líders en el sector de la demagògia i el populisme.

No esperis més i vine a veure’ns! Si no quedes satisfet és que t’has adonat que feies el ridícul. No et retornem els diners ni la il.lusió però la lliçó és gratis!

* Servei només disponible en castellà i en anglès. No ens dediquem a les causes nacionals minoritàries. Total, ja que protestes, que t’entengui tothom. A més, en el fons sabem que t’agradaria més estar a la Plaza del Sol que a la teva merda de ciutat sense repercussió mediàtica.

Un tweet al dia fa alegria (VI)

He estado a punto de ir a #acampadasol pero me han avisado a tiempo de que están vendiendo la lata de cerveza a 3 euros! Especuladores!

By Markutis

Un tweet al dia fa alegria (V)

Sí, a veces me zumbo alguna vaca. Un poco de res peto.

By Garzari

Un tweet al dia fa alegria (IV)

“Busquets asegura que dijo mucho morro”

Per mi que busquets no diu #muchomorro sinó MUCHO MORO

By homencat